Ledum és la planta més famosa, popular per la seva extraordinària floració i aroma. De la llengua grega "romaní salvatge" es tradueix com "encens", i de l'església vella eslava "romaní salvatge" significa "enverinar". Les traduccions d’ambdues llengües només parlen de les principals característiques per les quals es reconeix el romaní salvatge: és un aroma sufocant i fins i tot una intoxicació lleu, amb una llarga estada a prop.
Com és el romaní salvatge?
Segons els científics nacionals, Ledum pertany a la família Heather, però els científics estrangers l’atribueixen als rododendres. Per tant, sovint ens podem trobar amb confusions, per exemple, el Ledum s’anomena rododendron dauriano. Aquest arbust és una planta oligotròfica, el que significa que creixerà bé en sòls pobres i àcids amb poca il·luminació.
Ledum és una planta molt verinosa. Les seves flors són bones plantes meloses, però fins i tot la mel d’elles serà verinosa, sense perjudicar el cos, només les mateixes abelles poden menjar-la. No només les flors són verinoses, sinó que la planta en sí ho és completament.
Floreix a finals de maig. Floreix molt bé amb flors blanques o roses. La foto confirma la bellesa d’aquests llocs. Hi ha tantes flors que, quan es mira l’arbust, sembla que no hi ha fulles verdes. Juntament amb l'aroma, les substàncies essencials entren a l'atmosfera durant la floració. La seva concentració a l’aire és molt elevada i, per tant, destructiva tant per als humans com per als animals.
Una persona que ha passat almenys uns minuts envoltat d’arbustos floritscomencen marejos, mal de cap, nàusees i fins i tot es pot desmaiar per substàncies essencials inhalades. Els animals passen per alt el lloc de floració d’aquesta planta, però si van ser colpejats, llavors, com les persones, els animals comencen a sentir-se malament, perden activitat, hi ha una sensació d’esgotament i debilitat. Aquests casos són freqüents en gossos de caça.
Espècie de Ledum
Assignar-ne quatre principals tipus de romaní salvatge:
Bolotny (foto). Aquesta planta és molt comuna tant a la natura com a la cultura. D’una altra manera, sovint s’anomena bagun o romaní del bosc. És un arbust molt ramificat i de fulla perenne. L’alçada pot oscil·lar entre els 50 i els 120 centímetres i el diàmetre de l’arbust és d’un metre aproximadament. Les fulles són greixoses, fosques, brillants amb la punta punxeguda. Les vores de la fulla s’enrotllen fortament cap avall. Les flors són blanques o de color rosa clar, recollides en paraigües de diverses flors. Oloren molt. Alguns fan servir aquesta planta com a planta ornamental, però recorden que és verinosa i pensen on plantar-la i quina és la permeabilitat de les persones en aquest lloc;- Rastrejant (foto). Es diu així per la mida de 20-30 centímetres d’alçada. Aquest arbust de fulla perenne creix a la tundra, boscos, bonys, monticles arenosos, pantans i boscos de cedres. Floreix des de finals de maig fins a mitjans de juny amb petites flors blanques d’inflorescència corimbosa a la part superior del brot. Sempre hi ha poques flors. Creix molt lentament, una mitjana d’1 centímetre a l’any.
- Groenlàndia (foto). Aquest arbust perennifoli d’uns un metre creix a les torberes. Poques vegades es troba a la cultura, només als jardins botànics de col·lecció. Les fulles són oblongues, la longitud pot arribar als 2,5 centímetres. Les flors blanques es recullen en inflorescències umbel·lades.Comença a florir a mitjan juny i continua florint fins a finals de juliol. Aquest arbust té una alta resistència a les gelades. Fins i tot si alguns brots es congelen, això no afectarà de cap manera la decorativitat de la planta. Algunes formes d'aquesta varietat es recomana per plantar en jardins de brucs;
- De fulla gran (foto). L’alçada d’aquest arbust de fulla perenne arriba a un metre i mig. Creix en pantans d’esfags, a la sotabosc a la zona dels boscos de coníferes de muntanya i entre matolls d’arbustos de bruc. Floreix des de finals de maig fins a finals de juny. La floració és molt abundant. La resistència a les gelades de la planta és molt elevada.
L’ús de romaní salvatge
Qualsevol tipus de romaní silvestre florit adornarà qualsevol jardí a causa de la bellesa de les flors.
Substàncies essencials, que estan aïllats de la planta, tenen un efecte antisèptic, per tant són àmpliament utilitzats en medicina. El primer esment de les seves propietats curatives es troba a la història del segle XII dC. Després es van tractar de gota, artritis, bronquitis i altres malalties pulmonars. Per al tractament, utilitzeu una decocció o brots joves. El brou té propietats bactericides i mucolítiques o expectorants. La decocció també redueix la pressió arterial i també a la història es fa referència al tractament amb romaní de ronyons, cor i fetge. El brou s’utilitza en el tractament dels cucs.
Olor de fulles fresques repel·leix els insectescom les arnes i els mosquits. Per tant, es disposen branques de romaní salvatge on s’emmagatzemen i es posen les coses de la pell a la natura en lloc d’aturar-se.
